13 ene 2006

El diario AVUI ofrece el manual del buen golpista, con recomendaciones a las madres de los militares

El diario AVUI (apoyado por la Generalitat) ofreció ayer, en su página 3 (opinión, IU Forn), el Manual del Buen Golpista. Aquí, en Andalucía, faltar al honor de las madres, aunque sea en abstracto, no es que lo consideremos despreciable, es que no lo aguantamos. El "mascazo" (¿no se llama así?) está asegurado, bien de forma física o como respuesta "literaria". Lo más habitual, popularmente, es "cagarse" (simbólicamente) en "los muertos" del contrario (¿se parece a eso de los caganer catalanes?). O más sencillo, decirle, "la tuya (tu madre) por si acaso". Yo no haré nada de eso. Porque a algunos nos quedan valores.

A las madres no se les toca, son lo mejor del mundo. Uno que escribe en el AVUI ha mencionado a las madres de los militares. Lo ha hecho prudentemente, quizás para tocar los cataplines y, si se monta el pollo, poder darle la vuelta a la cosa: Recordin que l’ordenança de civisme de BCN prohibeix la pràctica de la prostitució en segons quins supòsits. Per tant, millor que vinguin sense les sevesmares. Un buen asunto para comentar justo hoy viernes, con ése asunto que todos conocemos en el orden del día del Consejo de Ministros.
Ampliar artículo

Y se ha quedado tan pancho, recomendándoles jocosamente que si llegan a Barcelona dejen los tanques y tomen el tranvía, porque estamos hablando de una ciudad sostenible". Y tanto, pischa, Barcelona es tan sostenible y denocrática que te aguanta a tí y unos pocos intolerantes. Aunque Barcelona ya no es lo que era. Querido Iu Forn, yo soy andaluz, no soy militar ni te tenido nadie en mi familia que lo sea y tengo pedigree democrático. ¿Sabes lo que te digo? Que si algún día bajas por Andalucía, no dudes en traerte a toda tu familia, porque les recibiremos con los brazos abiertos y absoluto respeto. Ahora bien, no sé si tu lo serás. Que pena de tí, pichita. No ofende quien quiere, sino quien puede. Y tu, cojoncito, no puedes. Feliz fin de semana. ¿Hará algo el CAC? No, no me refiero al Comite Anti Cope, sino al Consejo Audiovisual de Cataluña. Eh! sssss, Iu Forn, copia este comentario y !!! pásalo ¡¡¡ a quien te dé la gana. Con todo respeto.
El articulito:

Manual del bon colpista


Patim una pandèmia demilitars d’una molt alta graduació possiblement absenta) als que noels agrada l’Estatut. O sigui que com que estan enfadadets es dediquen a amenaçar-nos de treure els tancs al carrer. Bé, doncs, o els treuen d’una vegada o callen (també d’una vegada). I si al final creuen que han de fer el que històricament han fet en aquests casos,permetin-me uns consells d’amic: Si entren a BCN per la Diagonal, deixin els tancs i agafin el tramvia, que estem parlant d’una ciutat sostenible.


Un cop a la Diagonal veuran que amà dreta hi ha la seu de La Caixa, ja saben, aquests de l’opa que volmatar de gana Ejpaña. És evident que mereix ser assaltada. Peròmolt de compte!!! Si en un despatx es troben una noia alta i rossa, deixin- la estar. Podria ser una filla del rei quetreballa a l’empresa. Si en ple saqueig de la ciutat decideixen tornar a endur-se papers, millor que esperin que retornin els que ara estan venint de Salamanca. Si se’ls emporten junts,aprofitaran el transport i estalviaran uns calerons, que sempre van bé.


Recordin que l’ordenança de civisme de BCN prohibeix la pràctica de la prostitució en segons quins supòsits. Per tant, millor que vinguin sense les sevesmares.
Avís important: ¿saben el Financial Times, aquest diari que dimarts afirmava que l’article 8 de la Constitució té “imperfeccions”, que demanar ser una nació és un anhel democràtic i que l’actitud delPPen el casMena “pot representar una amenaça mésgran a la unitat d’Ej-paña que les ambicions autonomistes de Catalunya”? Doncs aquest diari no és català.

Per bombardejarlohaurien de trucar a informació de la Gran Bretanya i demanar-los l’adreça a ells.Ah, i una cosa molt important que em deixava: sobretot facin cas del senyor TribunalSuprem i només arribar apuntin-se a ballar sevillanes, no fos cas que acabessin aprenent català. “Pot haver-hi Estatut català, però si n’hi ha, s’assemblarà molt poc al queva entrar al Congrés”.


Por cierto, que en otra edición del AVUI he encontrado éste otro artículo impagable:

Parlar espanyol és de pobres
Salvador Sostres


A Barcelona fa molt hortera parlar espanyol, jo només el parlo amb la minyona i amb alguns empleats. És de pobres i d'horteres, d'analfabets i de gent de poc nivell parlar un idioma que fa aquest soroll tan espantós per pronunciar la jota. Aquests que no parlen en català sovint tampoc no saben anglès, ni francès, ni qui és monsieur Paccaud.
Però no només a Catalunya l'espanyol és un símptoma de classe baixa. L'amic Riera em facilita aquestes dades de l'ONU del 2002. Renda per càpita de Noruega, 36.600 dòlars; Dinamarca, 30.940; Islàndia, 29.750. Tots tres països riquíssims, amb economies internacionalitzades i llengües més petites que la nostra però que les parlen sense complex. Contra aquesta absurda creença que el català ens tanca portes, aquestes dades prou eloqüents de si serveix o no serveix una llengua minoritària. En canvi en el meravellós món hispànic la pobresa és l'única dada. La mitjana dels 13 principals països americans que tenen l'espanyol com a llengua, comptat des de l'Argentina, Xile i Mèxic fins a Nicaragua, Hondures i l'Equador, és de 6.209 atrotinats dòlars de renda per càpita.
Catalunya parlant català i malgrat l'espoli fiscal infligit per una Espanya que no té ni la decència de publicar les xifres del robatori, té una renda de 26.420 dòlars. Hem de triar model: Noruega o afegir-nos a la caravana de la misèria. Només cal veure com les zones més riques de l'Estat tenen una altra llengua pròpia: i és evident que l'Estat el mantenim, pagant molt i molt, els que no parlem en tercermundista.És veritat que en espanyol s'han escrit pàgines d'una bellesa emocionant, però el destí dels països que el parlen ha estat històricament d'una fatalitat irrevocable. Parlar espanyol sí que tanca portes, i destins: mira. L'independentisme a Catalunya està absolutament justificat encara que només sigui per fugir de la caspa i de la pols, de la tristesa de ser espanyol.

Y ESTE OTRO ARTICULO DEL AVUI, TAMPOCO ESTÁ MAL:

Als intel·lectuals del manifest "antinacionalista", quixots de l'idealFalangistes taxidermistes
Tants articles estèrils i encara ningú els ha entès: els intel·lectuals "antinacionalistes" són somniadors, quixots de l'ideal. Ells somnien i Boadella rebla el clau: tant de bo els tancs poguessin entrar de nou a Barcelona i alliberar-la dels pecats maçònics que la van dur per la falsa ruta. Es diuen republicans però jo crec que es mereixen un blasó d'honor. Són la nova falange. Abans la Ballena Alegre, ara el Taxidermista. Són valents, decidits, homes sense por. Però no del tot. Falta catarsi. Falta parlar clar i espanyol. Els catalans no saben què volen. No són, en el millor dels casos, bons espanyols. Van afusellar-ne tants com van poder, van enviar-ne milers a l'exili i van condemnar al silenci la gran majoria. Però són malparits. No ploren d'agraïment pel fet que la Falange els permetés sobreviure una estona. Els falangistes, gent culta, intel·lectuals purs, només volien que fóssim bons espanyols, catòlics, ultramoderns, virils, però érem bruts, republicans, heretges i volíem dividir i no pas unir, que això és Espanya; una unitat mística forjada sobre el linxament i el genocidi o, per ser més fins, una germanor a base de fogueres purificadores. Qui no ho entengui ha de morir i els falangistes volien que els catalans ens apuntéssim sincerament al carro de la victòria.


Els meus bons amics Espada, De Azúa o Boadella ja ho saben perquè ja els ho hem explicat quan fèiem pinya en fòrums babèlics: el feixisme també neix a Catalunya, el nostre catolicisme, tenyit de fals progressisme, odiava la religió republicana catalana i van trobar amb Franco l'excusa ideal per sotmetre el país a una purga expiatòria de la qual en sortiríem nets de culpa, robotitzats i idiotes, servils i mal·leables. Però els romàntics de la Falange esperaven força més i jo els entenc: que el català es parlés flojito i en la intimitat, que els catalans s'entreguessin, feliços, a la nova Espanya i que la qüestió catalana, aquesta nosa perpètua, desaparegués un cop liquidats, físicament també, els seus usuaris, com per exemple els intel·lectuals catalanistes. Ara exigeixen que se'ls escolti i se'ls obrin les tribunes públiques. Però jo, al contrari, penso que hem de respectar el seu esperit romàntic.


Boicotejem-los, marquem-los a foc roent, fem-los la vida impossible perquè sofreixin en carn pròpia allò que ells van donar-nos quan realment manaven. I pelaven. Donem-los la intolerància que ells van repartir quan en tingueren ocasió, perquè és clar, quan hi havia els tancs al carrer l'amic Companys no tertuliejava sobre nacionalisme amb el Caudillo, sinó tot al contrari. Més franquesa, amics Boadella, Espada i De Azúa, refotut Félix, que treies els ulls de les conques, allà a l'Antic Forn, mentre ens deies, a mi i a l'Alfons Martí, llavors escriptor inèdit, ara reconegut i respectat, que la humanitat havia de tornar als sacrificis humans i al canibalisme per recuperar la virilitat de la massa que com a bon fill de franquista sabies criminal i espanyola. Ai, dimoniet Boadella, com ens coneixem, jo que tanta propaganda t'he fet, Déu i el poble em perdonin, que per no tenir nassos de matar els militars que et perseguien et converteixes en un d'ells, com jo ho vaig fer una bona temporada quan us servia de mascota i, en lloc de vomitar sobre la Guàrdia Civil, vaig preferir menjar-me el fibló de la tortura i optar per preses més fàcils, com el catalanisme, abans de pensar, com ara, que algun dia m'esperarà la sagrada hora de la venjança. I, com no, benvolgut Espada, comisario Espada, fill de porter, el típic repel·lent espieta que en una Catalunya sana ens faria de comissari a Via Laietana, a la Brigada Social, és clar, i ens pegaria i ens estudiaria com el taxidermista col·lecciona les papallones mortes o els caps dels enemics caiguts.


Ja vau elegir bé, reputes, el Taxidermista! Voleu que els catalans, si encara en queden, se suïcidin en grup o abracin la fe espanyola. Perfecte. Però jo us demano coherència. Haver-ho dit durant la Segona República i haver-vos exposat que gent com jo, gent millor que jo, perdó, us fotéssim el tret de gràcia abans que vosaltres, sense collons de disparar, deleguéssiu en la xusma les ordres d'assassinar-nos. No delegueu més ni doneu lliçons de democràcia i de respecte. No exigiu els que els vostres mentors ens van negar. Digueu-ho clar, amics d'afables converses i visions magistrals, ens voleu exterminar, ara que sabeu, a més, que som pocs, covards i febles i que tothom us escolta amb temor reverencial. Doncs nosaltres també volem exterminar-vos. Que carai. Divertim-nos fins a morir que la guerra, a cara descoberta, potser ja ha començat.

oriol Malló. Periodista i escriptor Oriol Malló

Jazz vital

MÚSICA. Comentario de opinión por
MANUEL MARTÍN.

Hace unos días, dentro del VII Ciclo Caja San Fernando de Jazz Rising Stars, tuvo lugar en el Auditorio de la Plaza de las Marinas de Jerez, un magnífico concierto de Jazz por parte del Piano solo, Jacky Terrason.

El solista, nacido en Berlín de madre americana, deleitó a los asistentes con un estilo personal y sorprendente, que hizo que el público se mantuviera en todo momento en conexión con el solista, aplaudiendo, vitoreando y moviéndose en el asiento al ritmo imprevisible de su música.
DR1001_Jacky_TERRASON 75705
Como decía esta semana el prolífico cantante antes-llamado-Prince, muchas veces, un autor prefiere no desvelar sus fuentes de inspiración y dejar que sea el espectador el que imagine, el que situe la obra en un determinado contexto, en el que él sea parte, y lo viva de modo personal.

Y así fue, en esa fría noche de diciembre, me trasladé al son de los melódicos compases de Terrason a la terraza de un acogedor local a orillas del río –Guadalquivir, o quizás, Missisipi-, disfrutando de una copa de brandy, en compañía de una bella morena, a la que Jacky dedicó una canción y que sonreía ante las imprevisibles notas de éste, que a su vez disfrutaba al percibir las diferentes sensaciones que provocaba su cultivada espontaneidad.

Saboreé entonces un nuevo sorbo de mi generoso licor, de maridaje excelente con tan espléndida música, y me propuse un paralelismo entre la vida y el jazz. Así, pude advertir como basándose en una amplia experimentación, el intérprete combinaba con espontaneidad y osadía las notas de su quehacer. Y lo hacía exprimiendo al límite su piano, machacando teclas, golpeando la madera y arañando las cuerdas de la vida, sin reservar nada para la siguiente actuación. Siempre disfrutando, con gestos y movimientos sin pudor, y una expresión que indicaba un profundo placer por lo que hacía, manejándose, con absoluta generosidad y todo ello con la más absoluta sencillez, ropas corrientes y un magnífico piano.